Pages Menu
Categories Menu

Aerinita del Montsec

 

L’Aerinita del Montsec, conegut des d’antic, va ser un mineral utilitzat com a pigment blau pels tallers que decoraven les esglésies romàniques de molts indrets del Pirineu i Prepirineu català i aragonès, sent el seu exemple més important el Pantocràtor de Taüll…

Peces de mineral d'Aerinita recuperades a l'entorn d'Estopanyà. Ribagorça, Osca. Aragó. Montsec de l'Estall.

Peces de mineral d’Aerinita recuperades a l’entorn d’Estopanyà. Ribagorça, Osca. Aragó. Montsec de l’Estall.

 

AERINITA DEL MONTSEC

Estopanyà. Ribagorça, Osca. Aragó. Montsec de l’Estall. Les Avellanes i Santa Linya. La Noguera. Lleida. Catalunya. Montsec d’Ares.

 

 


EL MINERAL DE L’AERINITA

Al despoblat de Soriana, al municipi d’Estopanyà, Ribagorça d’Osca, al Montsec de l’Estall, encara hi ha una pedrera que porta per nom el mateix que el despoblat, Soriana, i és explotada actualment per l’empresa Arnó, dedicada a l’extracció d’àrids. En aquesta pedrera es troben mostres abundants de diòpsid (amb vidres de fins a 5 milímetres), prehnita, ilmenita, actinolita, palygorskita i rútil i també Aerinita.

L’Aerinita (Aerinite) és un complexísim inosilicat, producte de l’alteració de les ofites (anomenades “negrells” a la zona d’Estopanyà, que s’extreia per fer llambordes), que no va ser reconegut com a espècie mineral fins a la dècada dels 80. Va ser descobert i descrit en 1876 en diverses masses ofítiques d’Estopanyà, i aquesta és la seva localitat model.

L’estructura del mineral de l’Aerinita romania encara desconeguda al començament del segle XXI, però Jordi Rius Palleiro, al costat de Erik Elkaim i Xavier Torrelles, la van determinar i van fer-ho públic a l’European Journal of Mineralogy, Volume 16, Number 1 (2004) en el següent article: Structure determination of the blue pigment aerinite from synchrotron powder diffraction data: The solution of a old riddle.

 

 

Peces de mineral d'Aerinita recuperades a l'entorn d'Estopanyà. Ribagorça, Osca. Aragó. Montsec de l'Estall.

Peces de mineral d’Aerinita recuperades a l’entorn d’Estopanyà. Ribagorça, Osca. Aragó. Montsec de l’Estall.

 

 


EL DESCOBRIMENT DE L’AERINITA

Als anys 60 del segle passat, a Estopanyà apareixien col·leccionistes i estudiosos que recollien unes pedres de color blau i preguntaven on podien trobar més pedres blaves d’aquell tipus.

Ningú a Estopanyà hi feia gaire cas a les pedres blaves que apareixien en alguns llocs tot i que les coneixien molt bé perquè se les trobaven arreu. Alguns l’anomenaven pedra d’azulete, ja que s’havia utilitzat antigament per fabricar una pintura que s’utilitzava per decorar els interiors de cases, ermites i esglésies.

A Estopanyà hi ha tanta pedra blava que fins i tot la podem trobar en alguns murs de contenció que distribueixen els carrers de la vila. Diuen fins i tot que, a Casserres del Castell (també a la Ribagorça d’Osca i dins del Montsec de l’Estall), havia funcionat una mina d’azulete, per fabricar la popular pintura.

Cap el 1879, el director del Museu de Ciències Naturals de Breslau, Arnold Von Lasaulx, va rebre unes mostre etiquetades com Vivianita d’España. Von Lasaulx va concloure que les peces no eren Vivianita sinó un nou mineral no catalogat encara.

Ell mateix el va catalogar, li va donar nom: Aerinita, pel seu color (del grec aer = blau cel) i va publicar el seu descobriment a una revista de mineralogia amb l’article titulat: Aerinit Ein Neues Mineral.

En aquells moments, se sabia que el mineral procedia de la zona pirinenca però no se sabia el lloc concret. Aleshores, en un moment determinat, Lluis Marià Vidal, enginyer de mines i director del Centre Excursionista de Catalunya (CEC),va llegir l’article de Von Lasaulx.

Més tard va descobrir i descriure els jaciments de Casserres del Castell (al municipi d’Estopanyà i molt a prop d’Estanya) i Tartareu, al municipi de Les Avellanes i Santa Linya, a la comarca de La Noguera.

 

 

Làmines de mineral d'Aerinita recuperades a l'entorn d'Estopanyà. Ribagorça, Osca. Aragó. Montsec de l'Estall.

Làmines de mineral d’Aerinita recuperades a l’entorn d’Estopanyà. Ribagorça, Osca. Aragó. Montsec de l’Estall.

 

 


L’AERINITA DEL MONTSEC I EL CEL DE L’ART ROMÀNIC

Així, els principals afloraments d’Aerinita a les serralades exteriors dels Pirineus es concentren en diferents eixos, un d’ells a les serres marginals del Montsec.

Un d’aquests eixos és dins de les serres marginals del Montsec de l’Estall, a Casserres del Castell, EstopanyaCamporrells. L’altre eix queda dins del serres marginals del Montsec d’Ares, a Les Avellanes i Santa Linya i Tartareu.

També hi ha d’altres afloraments a El Grau, Bolturina, Juseu (a la Ribagorça d’Osca), El Pont de Suert (Alta Ribagorça), Gerri de la Sal (Pallars Sobrirà), Navarra, Guipuscoa, Biscaia, i a Saint Pandelon (Dax-França), tots aquests afloraments ja queden però fora del context del Montsec.

Els jaciments més importants, que a més a més defineixen aquest mineral, es troben a la zona de Casserres del Castell i Soriana, dins del municipi d’Estopanyà, en els quals apareix una tipologia d’Aerinita molt apta per a la pintura.

Conegut des d’antic, el mineral d’Aerinita va ser utilitzat com a pigment blau pels tallers que decoraven les esglésies romàniques de molts indrets del Pirineu i Prepirineu català i aragonès, sent el seu exemple més important el Pantocràtor de Taüll.

Això podria tenir la seva importància històrica, ja que sembla que les serralades més petites entorn la Serra del Montsec mostren afloraments de Aerinita, i podria haver anat acompanyat d’un fort afany conqueridor d’Arnau Mir de Tost (i dels comptats de l’època: d’Urgell, de Barcelona, etc.).

Un estudi del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), dirigit per Jordi Rius Palleiro, l’any 2004, va determinar que el blau del cel de les pintures de la Vall de Boí s’havia obtingut a patir de l’Aerinita.

Fins i tot es va poder determinar que almenys 19 esglésies romàniques del Pirineu tenien el cel pintat amb Aerinita i que també s’havia utilitzat en altres indrets més llunyans com ara Santa Maria de Sixena, Sant Vicenç de Rus, Sant Cristòfol de Tosses o l’Abadia de Moissac.

 

 

 

 

FONTS:

 

 


 





SerradelMontsec.cat

error: ! Aquest contingut no està diponible!