Pages Menu
TwitterRss
Categories Menu

Soriana. Estopanyà.

 

Llocs petits difícils d’imaginar i amagats, d’accés impossible i de paisatge abarrancat, com Soriana, fan del Montsec un paisatge únic i superb…

Santa Marina de Soriana, amb algunes cases en runes del barri superior del despoblat de Soriana. Darrera, la Serra d'Espluga, i al fons el Montsec d'Ares (dreta) i el Montsec de l'Estall (esquerra) partit pel Congost de Mont-rebei. Estopanyà. La Ribagorça d'Osca. Aragó. Montsec de l'Estall.

Santa Marina de Soriana, amb algunes cases en runes del barri superior del despoblat de Soriana. Darrera, la Serra d’Espluga, i al fons el Montsec d’Ares (dreta) i el Montsec de l’Estall (esquerra) partit pel Congost de Mont-rebei. Estopanyà. La Ribagorça d’Osca. Aragó. Montsec de l’Estall.

 

SORIANA

Estopanyà. Ribagorça, Osca. Aragó. Montsec d’Estall.

 

 

 

 


SITUACIÓ GEOGRÀFICA DE SORIANA

Les restes d’aquest castell són al costat del despoblat de Soriana, dominant perfectament l’estratègica confluència del riu Guart i el riu Noguera Ribagorçana, així com el vell camí que des d’Estopanyà duu a Casserres.

Hi ha llocs petits i molt amagats del Montsec de l’Estall difícils d’imaginar. Terres indòmites de secans i roquissers i d’accés impossible…

I en canvi s’hi establiren els humans, afegint un punt més de bellesa al paisatge, fent de la natura i la terra el seu modus vivendi.

L’ermita de Santa Marina de Soriana s’aixeca de forma espectacular i protagonista sobre una roca, al costat dels restes de l’antic castell de Soriana.

Senyoreja, sobre les restes de cases i edificacions disseminades per les vessants del roquissars, entre dos monticles roquissers que divideixen els barris d’aquest llogarret que va arribar a tenir fins a 40 veïns a principis del segle passat.

Al costat de la Font del Francell, al poble d’Estopanyà (Ribagorça d’Osca) hi ha una carretera asfaltada, d’un parell de quilòmetres, que finalitza a la pedrera de l’empresa Arnó.

La carretera segueix uns tres-cents metres a la dreta, ara sense asfaltar, deixant l’entrada de la explotació Arnó a l’esquerra, fins que queda tallada per una cadena.

A partir d’aquest moment s’ha de seguir 10 minuts a peu fins el pilaret de Sant Vicent Ferrer. El castell, l’església i les restes del poble de Soriana queden davant nostre a baix a la dreta.

 

 

 

 

El despoblat de Soriana s’ubica a sobre mateix del vell Molí de Pennavera, on existí una petita fortificació, que també feia funcions per batanar draps.

La fortificació a més de protegir el molí, hi existiria, segurament, per guardar el congost de la barrancada del riu Reguer i el riu Guard (frontera històrica del vescomtat d’Àger), per on discorria el camí que menava a Estopanyà, Estanya i Casserres del Castell.

Actualment aquest camí porta fins al Pont de Pennavera, sobre el riu Guard (nom que rep la continuació del Riu Queixigar), que cal travessar si es vol arribar al despoblat de Fet i al de Finestres.

Quan el Pantà de Canelles és prou baix s’arriben a veure les restes d’aquest molí.

Sota mateix de l’estratègica ubicació del poble de Soriana, barranc avall pel costat nord, hi ha l’extens Pla de la Font de les Olles que continua amb una altra plana més estreta, el Pla del Reguer.

I uns metres més avall, a la cruïlla amb el camí que va a Casserres del Castell i Estanya,  és possible identificar una deu d’aigua salada i uns sediments de torba que avui són aprofitats per camps de conreu.

 

 

Despoblat de Soriana. Darrera, la Serra d'Espluga, i al fons el Montsec d'Ares (dreta) i el Montsec de l'Estall (esquerra) partit pel Congost de Mont-rebei. Estopanyà. La Ribagorça d'Osca. Aragó. Montsec de l'Estall.

Despoblat de Soriana. Darrera, la Serra d’Espluga, i al fons el Montsec d’Ares (dreta) i el Montsec de l’Estall (esquerra) partit pel Congost de Mont-rebei. Estopanyà. La Ribagorça d’Osca. Aragó. Montsec de l’Estall.

 

 

En tots dos casos es tracta de la fondalada d’unes antigues llacunes càrstiques, dessecades artificialment fa molt de temps. Com acostuma a ser, en el fons de les mateixes es troba una terra bona i molt fèrtil.

A finals del segle XIX i principis del segle XX, aquestes fondalades van mantenir grans horts, i anteriorment, durant els segles XVIII i XIX existiren fins a cinc molins fariners i d’oli amb una petita bassa que s’alimentava d’aigües sobreres de les Llacunes d’Estanya.

Actualment, totes aquestes fondalades, des de la Font de les Olles fins al Pantà de Canelles, tenen un gran valor ecològic que queda amenaçat per una granja porcina, situada només a 50 metres del cabal.

Potser aquestes terres riques d’aigua, de sediments de torba i molt fèrtils, juntament amb possibles antigues explotacions i camí de pas a altres llocs com Casserres del Castell, Estanya, Fet i Finestres, ajuden a entendre la singular ubicació de l’antic vilot de Soriana.

 

 


ORIGEN ETIMOLÒGIC DE SORIANA

El nom d’un lloc, el topònim, ens parla i ens interpel·la sobre la seva història. És el signe d’identitat que caracteritza un lloc i respon a una tradició heretada que és memòria col·lectiva. L’etimologia, l’anàlisi del origen primitiu d’un nom, ens ajuda a entendre la història i cultura del lloc.

Segons la interpretació de Joan Coromines, aquest afirma que podria tenir un origen basc, tot i que no queda clar del tot el seu origen, i el seu sentit o significat és una misteriós:

Joan Coromines i Vigneaux (1905 - 1997)
Joan Coromines i Vigneaux (1905 - 1997) Onomasticon Catalionae

SORIANA, llogaret de la Baixa Ribagorça, agregat d’Estopanyà, cap a mig camí de Tamarit a Benavarri.

[…]

La menció més antiga es de 1076 amb el nom de ‘Çurriána’, citat darrere d’Estopanyà, Pilzà, Purroi, Casserres i Canelles. D’aquí probablement era Guillem de Zurriana, comandador del monestir d’Alguaire, l’any 1195. A l’any 1554 apareix com ‘Sorriana’.

Aquesta ‘rr’ dels 3 testimonis antics indueix a adscriure’l al present grup bascoide, d’acord amb l’origen de tants noms de lloc ribagorçans com aquest; i ens dissuadeix d’incloure’l entre els noms de vil·les romanes acabats en -ANA, como ‘Siurana’ o derivar-lo de SORUS.

Davant de ‘-ia-‘ la RR doble se simplifica, com en ‘Boriana’ = ‘Borriana’, ‘sà(r)ria’, etc. Per la mateix raó descartem unió amb ‘Sora’, o el castellà ‘Sòria’, i majorment amb l’arabisme valencià ‘Soriano’.

En unir-lo amb el precedent grup bascoide, pensem en les formacions diminutives basques com ‘Altuna’ i els altres com ‘Estana’, ‘Sagarna’ o ‘Aiçarna’. No es veu clar del tot, perquè com a base d’un tal diminutiu, el primitiu basc hauria de ser ‘çurrio’: tal com en ‘Estana’ (del basc ‘esto’). Car no sembla que es pogués prendre com base de la derivació diminutiva una forma articulada ‘çurre-a’. Hem de deixar-ho, doncs, per a examen dels especialistes bascòlegs. En termes generals, resta, però, la probabilitat d’aquesta atribució al nostre grup bascoide, en una forma o altre.

 

 


ORIGEN HISTÒRIC DE SORIANA

Des del punt de vista històric, poques referències tenim sobre Soriana, encara que sembla haver estat una una de les conquestes del comte de Barcelona Ramon Berenguer I durant les campanyes a la Ribagorça iniciades cap l’any 1056.

L’any 1076, Ramon Berenguer I, deixa als seus fills, futurs comtes de Barcelona, Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II, el castell de Soriana i totes les marques fins a Montsó.

Més tard, és el testament de Galceran Erimany, cavaller urgellès i castellà d’Estopanyà, fidel d’Arnau Mir de Tost, va disposar, cap l’any 1094, que en fos hereu el seu fill Galceran.

L’any 1110 Galceran, fill del darrer, deixà l’alou de Soriana a la seva mare amb el pacte que fos donat a l’abadia d’Àger després de la seva mort.

Es perd el rastre del lloc de Soriana fins al segle XIV, fins aleshores apareix als documents com a granja cistercenca, primer relacionada amb la comunitat de Santa Maria de Vallverd i, finalment, amb el monestir de Poblet.

L’església de Sant Pere, posteriorment reconsagrada com de Santa Marina, amb el temps passà a dependre del convent dominicà de Santa Maria de Llinars, a Benavarri.

 

 

Santa Marina de Soriana des del barri superior del despoblat de Soriana, Estopanyà. La Ribagorça d'Osca. Aragó. Montsec de l'Estall.

Santa Marina de Soriana des del barri superior del despoblat de Soriana, Estopanyà. La Ribagorça d’Osca. Aragó. Montsec de l’Estall.

 

 

Les restes del castell es troben a la roca que hi ha davant de l’església de Santa Marina de Soriana, en un lloc de molt difícil accés, on acaba una estreta cresta de roques, només accessible des de l’est.

Aquest castell ocupava un minúscul replà envoltat de precipicis i només queden algunes filades del mur que l’envoltava, a l’àrea sud.

La seva escassa grandària (25 metres de longitud i 5 metres d’amplada) fa pensar que no va tenir excessiva importància malgrat és un punt d’observació increïble sobre Pennavera, el camí de Casserres del Castell i Estanya, el riu Reguer i el Pla de la Font de les Olles.

A l’extrem meridional hi ha una petita vall que separava la roca de la roca del costat. Al costat d’aquest pas, a la banda meridional de la penya del castell, veiem quatre o cinc forats buidats a la roca, a uns 2,7 m del terra.

Són separats si fa no fa 1 metre i tenen un diàmetre d’uns 25 cm. Hi devia haver unes bigues encastades, destinades a cobrir una petita casa.

La denominació popular que se li dona al roquissar del castell, com acostumen a ser anomenats tots aquells llocs on la memòria es perd i no recorda quin era l’origen és la Roca dels Moros.

S’hauria de datar aquesta fortificació cap al segle XI, tot i ser molt diferent d’altres fortificacions d’aquesta època i d’aquesta zona com les d’Estopanyà, Pilzà o Viacamp.

No era pas un oppidum o castell refugi, sinó un castell roquer, semblant a altres petits castells d’aquesta comarca.

 


ERMITA DE SANTA MARINA DE SORIANA

És una ermita de la fi dels segle XI o principis del segle XII, d’una nau, absis semicircular i volta de canó amb arcs torals.

La porta d’ingrés de la capella s’obre, per motius evidents d’ubicació, doncs queda just sobre el precipici, en el mur nord, davant del qual s’hi troba també el fossar.

La portada és d’arc de mig punt i dovellada i la capella mesura 8,5 metres de llargada per 4,85 metres d’ample i el mur té una espessor de 90 centímetres.

 

 

Costat nord de Santa Maria de Soriana amb part del fossar conservat. La Ribagorça d'Osca. Aragó. Montsec de l'Estall.

Costat nord de Santa Maria de Soriana amb part del fossar conservat. La Ribagorça d’Osca. Aragó. Montsec de l’Estall.

 

 

A l’interior, tanca l’arc del presbiteri una paret construïda cap a meitat segle XX, per poder convertir el fons de l’absis en sagristia, encara que avui dia, més aviat s’ha transformat en traster.

Al mur sud hi ha un arcosoli obert en el mur, que alberga la imatge en pedra de Santa Marina, decorat amb pintures de motius florals.

En el mur nord una fornícula allargada està decorada també amb pintures (sol, lluna i estrelles) i antigament devia allotjar alguna imatge.

A l’oest hi ha un senzill cor al qual s’accedeix per escala de pedra adossada al mur nord. El mur oest el corona un petit campanar d’espadanya d’un ull.

A sota té un òcul, que il·lumina el cor, i, més avall, una finestra geminada amb columna i capitell trapezoïdal, actualment tapiada, que recorda molt la de  Santa Quitèria de Montfalcó.

 

 

Imatge de Santa Marina de Soriana, Estopanyà. La Ribagorça d'Osca. Aragó. Montsec de l'Estall. Font de la imatge: https://romanicoribagorzano.wordpress.com

Imatge de Santa Marina de Soriana, Estopanyà. La Ribagorça d’Osca. Aragó. Montsec de l’Estall. Font de la imatge: https://romanicoribagorzano.wordpress.com

 

 

L’església, primer de Sant Pere, i posteriorment reconsagrada com de Santa Marina, conserva la santa titular en pedra policromada, una talla del segle XVII.

La imatge de Santa Marina, de pedra policromada, vesteix hàbit de mantell vermell amb cenyidor. La coloració de la carn és rosada, sosté un llibre a la ma dreta, i mesura uns 70 centímetres d’alçada.

L’església de Santa Maria de Soriana es troba en un esperó rocallós en un emplaçament molt ajustat, arran dels penya-segats.

Dues de les finestres originals ara estan paredades i l’interior està completament arrebossat .

El 18 de juliol, els antics veïns, hi celebren missa i aplec, al mateix temps que celebren les festes del poble.

 

 

VISITAR L’ERMITA DE SANTA MARINA

L’accés no és lliure i l’ermita es troba tancada. Si voleu visitar-la, us heu de dirigir i consultar a l’Ajuntament d’Estopanyà amb dies d’antelació:

  • Carrer Major, 5; 22589 Estopanyà; Osca, Aragó
  • Telèfon: 974 43 31 75
  • Mail: ayuntamiento@estopinandelcastillo.es

 

 

 

 

 

 

 

Cap dels continguts del lloc SerradelMontsec.cat es poden utilitzar, copiar, redistribuir, fer-ne transformacions i/o modificacions, sense autorització prèvia.

Si vols distribuir o utilitzar aquests continguts, contacta amb nosaltres prèviament per acordar les condicions d’ús.

 

SEGUEIX-NOS A LES XARXES

SerradelMontsec.cat a Youtube SerradelMontsec.cat a Twitter SerradelMontsec.cat a Instagram

 

 

SerradelMontsec.cat serradelmontsec@gmail.com

 

 

PRACTICA EL TURISME SOSTENIBLE

Pren consciència de l’impacte que provoca en el medi la teva activitat i contribueix al desenvolupament sostenible durant la teva estança: oblida les preses i sincronitzat amb el ritme de la vida local, descobreix l’essència tradicional del medi rural, fes servir productes i serveis locals, fes un consum responsable i redueix els teus residus, utilitza el transport públic i sostenible sempre que puguis.

 

RECORDA QUE MOLSTS PARATGES SON ESPAIS PROTEGITS I FRÀGILS

 

Els espais naturals i arqueològics protegits són una peça clau que sustenten la conservació de la cultura, la identitat i la biodiversitat al nostre país. Molts paratges estan dotats d’un règim de protecció i gestió establert per l’Administració, per tal de preservar el seu interès científic, arqueològic, històric, ecològic, cultural, paisatgístic o mediambiental.

 

QUÈ? QUI? COM?

 

SerradelMontsec.cat és una iniciativa que neix amb esperit divulgatiu i de reconeixement de la Serra del Montsec en totes les seves vessants. Així doncs, aquesta web, no només parla del patrimoni històric, mundial, arquitectònic, arqueològic, paleontològic i geològic, etcètera, sinó que també parla de la cultura, els costums, les llegendes i els paisatges.

La Serra del Montsec és el nom que fem servir per anomenar una única serralada d’uns 50 quilòmetres de llarg que es divideix en tres unitats diferents: el Montsec de Rúbies (o de Meià) i el dom de Sant Mamet; el Montsec d’Ares; i el Montsec de l’Estall (mal anomenat per alguns com Montsec d’Aragó), el menys conegut de tots, més deshabitat i més inaccessible.

Al mateix temps, la Serra del Montsec és Reserva Starlight declarada per la UNESCO, és un Espai d’Interès Natural Protegit i forma part de la Xarxa Mundial de Geoparcs de la UNESCO a través de la figura del Geoparc Orígens.

Els paisatges de la Serra del Montsec tenen diferents figures de protecció declarades com espais d’interès geològic, espais de la Xarxa Natura 2000, reserves de fauna salvatge, patrimoni mundial, etcètera. Dins de la seva àrea d’influència trobem l’Espai d’Interès Natural l’Aiguabarreig dels rius Segre i Noguera Pallaresa, l’Espai Natural de les Vessants de la Noguera Ribagorçana, la Reserva Fauna Salvatge de Sant Llorenç de Montgai, etcètera.

La Serra del Montsec engloba dues províncies i tres comarques: la comarca de La Noguera i la comarca del Pallars Jussà, ambdues dins de Catalunya, i la comarca de La Ribagorça d’Osca, a l’Aragó. Però també engloba subzones com el Mig Segre (també anomenat Segre Mitjà, o Ribera del Segre), històricament coneguda com Urgell Mitjà, una extensió del territori que forma una comarca natural al voltant de Ponts i La Baronia de Rialb; així com la zona coneguda com els Aspres del Montsec.

 

MAPA DEL MONTSEC

 

Mapa de la SerradelMontsec.cat

Veure el Mapa de la Serra del Montsec.

 


 

SerradelMontsec.cat

 


 

error: ! Aquest contingut no està diponible!